Durant anys, hem tendit a pensar la transició energètica com una qüestió llunyana, gairebé abstracta. Un debat tècnic reservat a experts, mapes i percentatges. Però, en realitat, el que està en joc no és només com produïm energia, sinó quin tipus de societat volem construir.
Hi ha territoris que durant molt de temps han assumit gairebé en solitari el pes de les instal·lacions energètiques, solar i eòlica. Zones que han estat vistes com espais disponibles, silenciosos, útils. Aquest enfocament, encara que funcional a curt termini, ha generat desequilibris i una sensació comprensible d’injustícia. Com si la transició fos una cosa que passava a alguns llocs, però no amb tothom.
Avui comença a obrir-se pas una idea diferent: que la transició energètica no pot tenir territoris intocables ni territoris sacrificables. Que si volem un futur més net i resilient, tots hi hem de contribuir. No per imposició, sinó per convicció compartida.
Aquest canvi de mirada és profund. Significa entendre l’energia no només com un recurs, sinó com una responsabilitat col·lectiva. Significa acceptar que la sostenibilitat no és un exercici de desplaçar el problema cap a un altre lloc, sinó d’integrar-lo amb criteri, respecte i diàleg allà on vivim.
Quan els projectes renovables es plantegen amb arrelament territorial, amb una escala adequada i amb retorn social, deixen de ser una amenaça per convertir-se en una oportunitat. Una oportunitat per reforçar economies locals, per repensar l’ús dels recursos i per reconnectar la producció d’energia amb la vida quotidiana de les persones.
La transició energètica no és només una cursa contra el rellotge climàtic. És també una prova de maduresa col·lectiva. Ens pregunta si som capaços de repartir esforços, de mirar més enllà de la comoditat immediata i d’assumir que el futur —com l’energia— no es pot concentrar en mans ni en territoris concrets.
Aquest camí només té sentit si es fa amb equilibri, responsabilitat i una visió humanista del territori. Perquè, al final, les transicions que perduren no són les que s’imposen, sinó les que es comparteixen.