Quan l’1,2 % del territori redefineix un país
Hi ha xifres que, dites en veu baixa, semblen insignificants. Però de vegades és justament allò petit —un percentatge, un detall en un mapa, una línia en un informe— el que conté el potencial de transformar les dinàmiques profundes d’una societat. Això és el que passa amb el 1,2 % del territori català que el PLATER proposa destinar al desplegament d’energies renovables fins al 2050.
Segons les dades presentades pel Govern el novembre de 2025, Catalunya només necessita ocupar aquest 1,2 % per assolir els objectius de potència renovable. Traduit en termes físics, estem parlant de 383 km², una extensió que, en el nostre imaginari col·lectiu, pot semblar moderada però que, aplicada al paisatge real, és monumental. (El País).
I aquí és on comença la història interessant.
Un país és la manera com distribueix el seu territori
La política energètica —igual que la política educativa o fiscal— no va només de tecnologia o de normatives; va d’identitat, de visió, de com un país imagina el seu futur. Quan el PLATER delimita aquest 1,2 %, no està només dibuixant zones aptes: està proposant una nova lectura de Catalunya com a projecte col·lectiu. L’informe assenyala que 314 km² s’orientaran cap a fotovoltaica i uns 69 km² cap a eòlica. (Europa Press)
La conclusió és clara: hi ha espai, molt espai. Però encara més important: hi ha criteri. El pla incorpora 141 variables de paisatge, ecologia, activitat agrícola i altres dimensions culturals i territorials que determinen quines zones són òptimes i quines no.
(El Triangle)
En altres paraules, la Catalunya renovable no serà fruit del caos, sinó d’una coreografia planificada. Aquest detall és fonamental, perquè quan un país deixa de discutir “si” vol renovables i passa a discutir “com” i “on”, és senyal que ja ha entrat a l’edat adulta energètica.
L’1,2 % com a promesa de futur
Aquest percentatge mínim, paradoxalment, té un potencial descomunal. Perquè l’1,2 % és la frontera que separa el vell model energètic —centralitzat, distant, poc transparent— d’un model distribuït, territorialitzat i, idealment, compartit.
De sobte, municipis que mai havien imaginat ser protagonistes d’una transició energètica poden convertir-se en nodes essencials d’un sistema més net. Propietaris rurals descobreixen que la seva terra té un valor energètic que mai havien valorat. Inversors veuen un horitzó que combina seguretat jurídica amb retorns creixents. I el conjunt del país pot començar a debatre no només “on posem els parcs”, sinó “quin tipus de país volem ser quan aquests parcs ja hi siguin”.
El PLATER, de fet, no existeix en un buit. S’alinea amb PROENCAT 2050, l’estratègia global per a una Catalunya climàticament neutra i energèticament sobirana. (EnerAgen). És el mapa que faltava: l’arquitectura territorial del projecte energètic.
Contra la idea que “no hi ha espai”
En l’imaginari popular, Catalunya és un país petit, dens i complex. Però la realitat territorial és més matisada.
Els 383 km² potencials que recull el PLATER no representen una amenaça d’ocupació massiva; representen l’oportunitat d’una transformació estructural amb una petjada espacial sorprenentment continguda. Els números no són només números; són símbols que revelen el tipus de societat que aspirem a construir. I aquest 1,2 %, lluny de ser una renúncia, és una aposta. Una d’immensa magnitud.